Press "Enter" to skip to content

I de sobte, el coronavirus…

I de sobte, el coronavirus...

Les pèrdues en situació de confinament

Autores:

Neus García. Psicòloga clínica, psicoterapeuta.
Mónica Pla. Psicòloga clínica, psicoterapeuta. 
Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica d’Adults (UPPA). Sant Pere Claver – Fundació Sanitària.

Estem vivint una situació amenaçant que afecta de forma globalitzada arreu del món. L’ombra d’un increment constant de pèrdues simultànies crea un efecte que es pot viure com a devastador. Alhora els processos de dol esdevenen més complexos perquè s’han de realitzar condicionats pel confinament. Per tant, requeriran més temps i, en alguns casos, ajuda professional.

En poc temps la nostra realitat ha canviat d’una manera impensable arrel de l’aparició de la COVID-19. Ens trobem davant de fets als quals no estem acostumats, no hi havíem estat exposats abans… o almenys d’aquesta manera tan brusca i traumàtica.

A l’inici del confinament es va viure en alguns sectors de la població una reacció de certa eufòria, de fer moltes activitats, de tenir tot el temps ocupat. Una hiperactivitat que a mesura que han anat passant els dies, s’ha anat debilitant.

Ens hem d’anar adaptant a una nova situació, a un ritme trepidant. La magnitud del que passa varia cada dia i cal tornar-se a situar en un nou escenari quan encara estem paint l’anterior. Alhora són canvis amb molt contrast, algunes coses del món queden frenades i fins i tot aturades, mentre d’altres amenacen amb accelerar-se exponencialment.

El confinament, iniciat el dia 13 de març, tan necessari per controlar la propagació del coronavirus, limita el nostre contacte personal i obliga a trobar alternatives a les nostres rutines i hàbits. Ens posa a prova i alhora permet verificar la nostra vinculació i el funcionament familiar “en estat pur”.

“La magnitud del que passa varia cada dia i cal tornar-se a situar en un nou escenari quan encara estem paint l’anterior”

Tot allò que ens semblava tan essencial (veure un partit de futbol, sortir a sopar, anar al cinema, sortir a passejar…) i que tan integrat està a les nostres vides, ara sembla prescindible. Ressalten amb força els valors i prioritats més bàsics.

Les incerteses respecte l’evolució de la malaltia, la por a ser contagiats o a contagiar i el sentiment de culpa que pot generar-se quan succeeix això dóna peu a temors més o menys difícils de contenir. Ens preocupen les persones afectades pel coronavirus i les que es poden contagiar. Ens preocupen els pares, els avis, els fills, i nosaltres mateixos… sobretot quan algú forma part de la que es considera població de risc, ja que en aquests casos el virus pot ser letal. 

La vivència dels professionals sanitaris davant de quelcom que sobrepassa i impedeix atendre a tothom; de la situació d’haver de prioritzar unes vides a unes altres; de veure com malgrat els seus esforços hi ha moltes persones que es queden pel camí… pot arribar a ser desesperant. Hi ha sanitaris que pateixen ansietat a causa del pànic a contagiar els seus familiars o pacients, i també pel fet de veure els seus companys ingressats.

D’altra banda, les angoixes i preocupacions que tot això desperta en persones amb trastorns mentals greus augmenta el risc de descompensació. Alhora l’ansietat, símptoma protagonista en molts trastorns, té el camp adobat.

Moltes persones pateixen o patiran les conseqüències econòmiques d’aquesta situació inesperada que, d’alguna manera o d’una altra, tots i totes compartim.

“Les angoixes i preocupacions que tot això desperta en persones amb trastorns mentals greus augmenta el risc de descompensació”

S’ha detectat un augment significatiu del joc online, de l’abús d’alcohol i altres substàncies. Sovint són conductes d’evasió del malestar emocional, quan de fet ens trobem en moments que es fa molt necessari que fem servir la nostra capacitat de pensar, tenint en compte diversos elements de realitat: tan allò que ens envolta com allò que en passa a dins. Aturar-nos a pensar, a reflexionar, podria ajudar a relativitzar la por i rebaixar-ne la seva intensitat, exercici necessari per no desbordar-se ni col·lapsar-se.

Pèrdues en circumstàncies extremadament complexes

La capacitat de processar de la ment humana ha de fer front a les amenaces i a les pèrdues que s’esdevenen en unes circumstàncies d’extremada complexitat.

Coexisteix la vivència d’aspectes molt solidaris amb sentiments profunds de pèrdua i d’entre els més punyents, els de les persones estimades de les quals, a vegades, ni tan sols ha estat possible un comiat. Es produeixen pèrdues a molts nivells que comporten dols a elaborar. Aquests processos que permeten afrontar les situacions de dol dependran, no només de les circumstàncies i recursos personals que tingui cada individu (psicològics, socials, econòmics…) i de l’etapa vital en la qual es trobi, sinó també del tipus de pèrdua que es tracti, de com s’hagi produït aquesta i del grau d’elaboració de dols anteriors que s’hagin pogut viure. En el cas de la pèrdua d’una persona estimada, també seran importants els matisos del vincle que hi havia.

“Aturar-nos a pensar i a reflexionar podria ajudar a relativitzar la por i rebaixar-ne la seva intensitat, exercici necessari per no desbordar-se ni col·lapsar-se”

El dol adquireix un sentit més ampli i comunitari perquè s’han d’enfrontar simultàniament les pèrdues pròpies i les dels altres. Alhora, la pena per la pèrdua d’un familiar, coexisteix amb les personals i materials.

D’altra banda, es dóna la paradoxa que la situació de confinament limita molt les possibilitats d’estar acompanyats físicament per familiars, amics i totes aquelles persones properes amb les quals es podria compartir aquest dolor.

La culpa pot envair-nos pel fet de no haver pogut acompanyar a l’esser estimat. Pot fer sentir la impotència de pensar que la persona ha mort sentint-se sola i potser abandonada.

“El dol adquireix un sentit més ampli i comunitari perquè s’han d’enfrontar simultàniament les pèrdues pròpies i les dels altres”

Quan el sentiment de culpa i de ràbia és més intens, el procés de dol es fa més lent. També si va acompanyat de pors, no només a la pròpia mort, sinó també de trobar-se havent d’assumir rols en un moment no esperat i especialment complicat, com les persones que es queden vídues en el curs d’aquesta situació de confinament.

Davant la mort d’una persona, habitualment el dol troba en els rituals funeraris (vetlla, enterrament, funeral…) una via simbòlica propicia per a preparar el procés d’elaboració dels sentiments que l’absència de l’altre imposa.

Un dol privat del temps i l’espai necessaris

Però ens trobem que el confinament no respecta el temps ni l’espai del dol. La pèrdua inesperada ha estat molt sobtada i després restem tancats a un espai que no permet el lliure moviment.

Parlant en termes psicoanalítics, el procés de dol depèn del moviment psíquic que faci el subjecte respecte de l’objecte perdut. I les limitacions en el moviment físic poden dificultar també aquest moviment psíquic: per exemple, quan no podem regular la distància física (i per tant la mental i emocional) respecte de l’entorn de la persona que hem perdut. Tal vegada sigui un familiar molt proper i no ens podrem desplaçar a casa seva quan necessitem apropar-nos als seus objectes personals i records. O potser hem perdut algú que vivia amb nosaltres i llavors ens trobarem confinats en la mateixa casa, sense poder agafar distància d’aquests objectes personals i records en aquells moments que ens resultin insuportables.

En definitiva, la presencia de la COVID-19 a les nostres vides comporta un impacte emocional molt elevat, que fàcilment podria superar les capacitats de contenció de l’individu i del seu entorn. Sabem que el risc psicosocial en situacions de pandèmies depèn de la incidència de les condicions externes (el perill, la xarxa de suport…) i de les condicions internes (la vulnerabilitat, la resiliència…).

Són pèrdues que s’esdevenen en situacions molt noves i inesperades, en les quals el ritme de la realitat externa no facilita la construcció de l’espai mental necessari per elaborar-les. És possible, fins i tot, que en alguns casos aquest espai no es pugui començar a construir fins després d’haver passat un temps, i mentrestant el procés romangui a l’espera, congelat. En tot cas, serà essencial respectar el ritme que l’individu necessiti per elaborar el dol sense presses.

“Són pèrdues que s’esdevenen en situacions molt noves i inesperades, en les quals el ritme de la realitat externa no facilita la construcció de l’espai mental necessari per elaborar-les”

Els sanitaris han necessitat un temps per poder pensar i organitzar l’assistència sanitària tenint en compte l’impacte emocional de totes aquestes circumstàncies. Per exemple, la Dra. Anna Carreras, cap d’urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, explica en una entrevista al diari Ara que ara demanen als pacients ingressar amb el mòbil i el carregador perquè continuïn connectats a les seves persones properes. Alhora, es comença a permetre que hi hagi un familiar acompanyant en els darrers moments de vida del pacient. Han pogut pensar en les necessitats emocionals de l’individu, tant en les de la persona que ingressa com en les de les que hauran d’elaborar un dol.

Els terapeutes ens preguntem com afectarà al procés de dol el fet d’haver d’afrontar les pèrdues en condicions tan extremes. Haurem d’observar fins a quin punt l’empremta emocional d’aquesta vivència, la negació, la ràbia, la culpa o les pors que en major o menor grau, i en diferents moments, tots els éssers humans sentim en els processos d’elaboració del dol, dificulten l’acceptació d’una nova realitat irreversible que inclou pèrdues irrecuperables.

Haurem d’estar a prop de tot aquest patiment de les persones, contenint alhora el nostre, perquè aquesta realitat és compartida per tots i totes. Acompanyar i observar perquè, com diu la Dra. Hafsa Chbani, “el que observem, es torna ment” i potser així podrem ajudar a anar creant un necessari i adequat espai mental on el plor es pugui moure lliurement.

Bibliografia:

  • Entrevista d’Antoni Bassas, periodista del Diari Ara, a la Dra. Anna Carreras, cap d’urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol. 01/04/2020.
  • El Jinete Pálido. 1918: La Epidemia que cambió el mundo. Laura Spinney.
  • Chbani,H; Pérez Sánchez M. (1998): Lo cotidiano y el inconsciente: Lo que se observa se vuelve mente. Paidos Iberica Ediciones SA.
  • Tizón, J L. (2007): “La muerte en tanto que pérdida de la vida“. Clínica e investigación Relacional, Volumen 1 – Nº 2 Desembre 2007.

Enllaços d’interès:

T´ha semblat útil aquesta publicació?

Feu clic a una estrella per puntuar-la.

Nota mitjana 5 / 5. Nombre de vots: 5

Cap vot fins ara! Sigues el primer a valorar aquesta publicació.

Si heu trobat útil aquesta publicació ...

Comparteix a les xarxes socials

Lamentem que aquesta publicació no us sigui útil!

Millorem aquesta publicació!

Explica'ns com podem millorar aquesta publicació?

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.