Press "Enter" to skip to content

Com acompanyar les persones grans durant l’epidèmia del COVID-19

Autora:

Joana Lara. Psiquiatra i Psicoterapeuta psicoanalítica.
Centre de Salut Mental d’Adults de Sants (CSMAS). Sant Pere Claver – Fundació Sanitària.  

Qui no té ganes d’arribar a vell i alhora li té por? Por a perdre a les persones estimades, les capacitats cognitives, la força física però també tenir por a la pèrdua de futur. Él’etapa de la vida que ens apropa al final dels nostres dies… Però si no arribem és pitjor, oi? 

Davant la situació que està provocant la pandèmia de la COVID-19, les persones grans són altament vulnerables. Primer per l’edat, després perquè sovint pateixen malalties cròniques; i per últim, perquè hi ha moltes persones d’edat avançada al nostre entorn que viuen soles i, malauradament, aquestes no són les millors condicions per afrontar una pandèmia. 

La majoria de persones grans, sobretot en els medis urbans, compten amb el servei de teleassistència que els facilita trucar en cas d’emergència i els permet un recurs d’auxili. A s, aquest servei s’hi posa en contacte periòdicament per interessar-se pel seu estat de salutPerò, altres encara no tenen activat aquest servei gratuït: perquè no hi han pensat, perquè s’han sentit prou autònoms malgrat que poden estar malalts, viure sols i ser molt gransFora necessari garantir que totes les persones més grans de 70 anys que viuen soles i que tenen alguna malaltia, tinguin aquesta prestació. Però aquesta éuna mesura a la que arribem tard.  

D’altra banda, molta gent gran no té accés a internet i sols tenen telèfon fixe. I a molts tampoc els agrada tant les noves tecnologies com el contacte directe amb els coneguts. Repeteixo: coneguts.   

El sentiment de soledat entre les persones grans

La soledat pot ser un perill per la supervivència de les persones gransLa por a sortir al carrer donada la seva vulnerabilitat els pot deixar en estat d’abandó. Com quasi bé sempre, la societat civil va per davant i ha pogut posar en marxa recursos de forma quasi espontània i creativa: els veïns i la gent jove s’han ofert per ajudar els altres. 

És important que les persones grans sentin que són un valor real per la nostra societat.  

La història no s’escriu només als llibres, la història és la vivència que cadascú de nosaltres ha sentit explicar dintre del si de la seva pròpia família. Aquestes històries les expliquen el avis i àvies, les persones grans que són qui tenen temps d’explicarlesFins i tot els mitjans de comunicació se’n fan ressò durant aquesta situació excepcional que vivim: “els nens i nenes d’avui explicaran als seus néts i nétes com van ser aquests dies”.  

“Moltes persones d’edat avançada al nostre entorn viuen soles. Malauradament, aquesta no és la millor condició per afrontar una pandèmia 

S’ha dit que poder moren molts avis i àvies perquè Espanya té una esperança de vida molt elevada. Aquesta segur que és una part de l’explicació, però potser aquesta llarga supervivència dels ciutadans i ciutadanes del nostre país es pot pensar que està relacionada amb el fet que encara no han acabat de explicar la nostra història? I quina història! Pot resultar poètic i agosarat…  

Hi ha una situació concreta que pot ser aclaridora de perquè són importants els avis i àvies: imaginem que en una família, un fill fa una proposta que els pares no veuen adient. Generalment serà una proposta que al fill se li ha passat pel cap en el context de la seva família particular i el seu entorn. És a dir, que un noi de Síria pot tenir la idea d’anar a la guerra amb la por generada als pares, i aquía la nostra societat, els pares més sovint tenen por per si el fill surt de nit a la discoteca i fuma i beu, si manté relacions sexuals precipitadament i es produeix un embaràs no desitjat… Segurament, amb un avi o àvia  la família es donarà una altra opinió que expressaria: “és que no recordes que tu vas fer el mateix?” D’aquesta manera tenim no dues opinions, si tres o més opcions, i fins i tot pot desembocar en una discussió familiar. És un embolic, sí, però és la vida! La vida és un embolic, la vida no són solucions definitives, són alternatives i imaginació per reconèixer situacions noves i afrontar-les. Fer-los front és sempre difícil i els nostres infants i joves tenen dret a veure i viure com els seus pares, mares, avis, àvies persones que se’ls estimenenfrontant-se a les dificultats reals, copsar i palpar els límits reals de les persones. 

Donar-los el seu espai a la societat

Actualment ens trobem que en realitat no hi ha famílies extenses convivint juntes per manca d’espai. Ni tan sols podem viure a prop els avis i àvies dels fills, filles, néts i nétes. La realitat és que ens podrem menysprear per la posteritat si no som capaços de cuidar-nos els uns als altres, com a mínim en l’àmbit familiar. És comú la pregunta de la gent gran: “i jo que faig aquí encara? Tot sovint senten que no són necessaris. 

Abans de la situació ocasionada per la pandèmia del COVID-19, els avis i àvies anaven a esmorzar o berenar o dinar al bar o la granja o forn del costat: ara és impossible. I també els casals per a persones grans i centres cívics estan tancatsTelefonar-los per saber d’ellshauria de fer-se diàriament: que pugin demanar ajut, que s’atreveixin a posar un cartell a la porta de casa o a la finestra o al balcó si els cal ajutEn definitiva, que puguin expressar les seves pors. 

Fer-los sentir necessaris, perquè ho són. La societat de la productivitat de fer servir i llençar, els pot estar arraconantHem estat una societat que sols ha pensat en la productivitat, en l’obtenció ràpida i fàcil del benefici i en adquirir ns de consum i en la que l’habitatge i el menjar són productes de primera necessitat molt cars. 

Però la solitud i la por només es curen amb acompanyament. Si no que els ho expliquin als més petits i petites el primer dia a la llar d’infants  abans que agafin confiança en els nous adults. Els nens i nenes a la llar d’infants i els avis i àvies a la residència. 

 I aquest virus dóna molta por. I la por es transmet una mica si es comunica. I la por, si no es controla, pot ser molt perillosa. Pot ser porta a cuidar-se, però pot moure a deixar-se morir. Això ho sap tothom. 

Les mesures per fer-hi front han de ser de sentit comú: poder transmetre alegria i capacitat de resistència, poder insuflar ganes de cuidar-se i de comunicar verbalment el que se sent i es nota físicament, el que es pensa i el que s’imagina.

“És necessari transmetre alegria i capacitat de resistència, poder insuflar ganes de cuidar-se i de comunicar el que se sent i es nota físicament” 

L’hora de dormir és molt difícil de tolerar en la gent gran. Normalment la son queda escurçada, el moment de dormir es retarda i la qualitat del descans queda alterada. Les becaines són freqüents. Poder estar presents al final del dia i poder donar un “bona nit” és molt important. Poder dir un “bon dia, què necessites? potser és vital. 

Per últim, sempre que es consideri necessari, els centres de salut, l’atenció primària i els centres de salut mental romanen oberts i s’hi pot contactar per telèfon. Els professionals estan realitzant un gran esforç per poder atendre, encara que sigui mitjançant trucades telefòniques, a totes les persones que demanen ajut en aquests moments.  

Hem de pensar que les persones grans tenen experiència: han patit molts d’ells i elles una post guerra, o la mateixa guerra, han après a sobreviure en moments de necessitat i podria ser, que molts d’ells i d’elles, tinguessin més capacitat que molts joves de resistir i adaptar-se.  

Poder caldrà preguntar-los què farien ells i elles 

Enllaços d’interès:

T´ha semblat útil aquesta publicació?

Feu clic a una estrella per puntuar-la.

Nota mitjana 5 / 5. Nombre de vots: 9

Cap vot fins ara! Sigues el primer a valorar aquesta publicació.

Si heu trobat útil aquesta publicació ...

Comparteix a les xarxes socials

Lamentem que aquesta publicació no us sigui útil!

Millorem aquesta publicació!

Explica'ns com podem millorar aquesta publicació?

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.