Press "Enter" to skip to content

En defensa de les cures

Autoria:

Serveis Comunitaris. Sant Pere Claver – Fundació Serveis Socials

El primer signe de civilització en una cultura antiga no és pas una olla de fang o una pedra de moldre, sinó un fèmur que s’havia trencat i després sanat. Doncs, en el regne animal, si et trenques una cama, mors. No pots fugir del perill o anar al riu per aigua. Cap animal sobreviu a una cama trencada el temps suficient perquè l’os sani. Un fèmur trencat que s’ha curat, és evidència que algú s’ha pres el temps per a quedar-se amb el qual va caure, ha embenat la ferida, li ha portat a un lloc segur i li ha ajudat a recuperar-se. Ajudar a algú en moments de dificultat és el punt on comença la civilització.

(Margaret Mead, Antropòloga.1901)

Tots en el mateix vaixell?

Ha passat un tsunami. Està passant un tsunami. Amb tots els components pertinents a un desastre que sobrepassa la nostra quotidiana il·lusió de control sobre la vida. La incertesa i el dolor s’han fet palès, com també la resiliència d’alguns i la capacitat adaptativa de la societat de teixir lligams, que han permès compartir i viure moments valuosos, encara que sigui per telèfon o darrere de les mascaretes.

Per uns moments hem tingut la percepció d’un destí compartit. I és innegable que estem tots/es connectats/des en una xarxa d’interdependències. El virus de la Covid19 ens ho ha tornat a demostrar, per bo i per dolent. Però també sembla evident que les experiències viscudes han sigut tan diferents com són les circumstàncies de vida de cada persona en particular. I en aquest context, al nostre camp professional hem sigut testimonis de situacions de patiment, de vulnerabilitat i de vulneració de drets, amb una cruesa especialment dolorosa. Tindrem alguna responsabilitat al respecte? Com compaginem la mirada d’allò que passa globalment amb l’objectiu d’incidir localment amb una persona que acompanyem, amb una família, a un barri, per pal·liar el seu patiment?

Tots vivim en una estructura social de productivitat i rendibilitat, on qualsevol podria trobar-se en la situació de no poder seguir el ritme i les exigències. On hi ha persones, col·lectius, que ja de per si no hi poden participar en igualtat de condicions. Aquesta realitat forma –i formava– part del nostre dia a dia, sense cap relació a la pandèmia actual. L’empitjorament generalitzat dels últims mesos a causa de la Covid19 ho ha agreujat encara més, afectant de manera exponencial a aquells que ja patien. Aquestes situacions, sens dubte, ens apel·len a pensar conjuntament, per dir alguna cosa, per actuar.

“Les experiències viscudes han sigut tan diferents com són les circumstàncies de vida de cada persona en particular”

La tessitura en què ens trobem, com també les deficiències estructurals que aquesta crisi ha remarcat, ens fan preguntar-nos quines respostes donarem al respecte. Fins ara, hem vist que davant l’emergència sanitària per la pandèmia de la Covid19 s’ha prioritzat la salut per sobre de la llibertat i la dignitat, dos valors fonamentals de l’ésser humà. Tornem, per tant, a posar l’èmfasi en una mirada biomèdica? Es produirà un altre cop un augment en el consum de fàrmacs per tractar el dol i la tristesa, com s’ha vist en la crisi econòmica anterior? Proposarem més pegats en forma de prestacions? Es mantindran les estructures de poder que regeixen els serveis, on la persona atesa tendeix a ser la que menys poder té?

Aquestes, entre d’altres preguntes, queden obertes per afrontar-les amb coherència, des del criteri professional, des del debat ètic i el sentit de responsabilitat que ens correspon com a ciutadans. La salut no és només l’absència de malaltia i les respostes, per tant, haurien d’incorporar aspectes que tenen a veure amb les relacions humanes, des d’una mirada social integradora i fruit de la col·laboració de tots els agents implicats, incloent-hi les persones ateses. A més, cal recordar que les entitats del tercer sector no estem per prestar serveis low-cost a l’administració, sinó per promoure canvis socials, des de la crítica constructiva i el compromís. Deixar aquestes preguntes sense resposta segurament ens portarà a condicions similars o pitjors en una propera crisi, sigui del tipus que sigui.

“La salut no és només l’absència de malaltia i les respostes, per tant, haurien d’incorporar aspectes que tenen a veure amb les relacions humanes”

I mentrestant, què?

És arriscat intentar analitzar el que hem viscut, i encara vivim, com a professionals de primera línia, i fer-ho amb pressa. Però potser podríem ja assenyalar alguns aspectes que ens han cridat l’atenció i que creiem serien útils per la reflexió:

  • Hem constatat com la distància física i el canvi en la dimensió temporal han estat, en molts casos, compensats per un major apropament en la vinculació. No tan sols amb les persones ateses i les seves famílies, sinó també entre els professionals. Les coordinacions entre els equips han estat més acurades i empàtiques. La vivència de la vulnerabilitat ha estat compartida i això ens ha acostat com a persones, més enllà de si som usuaris, professionals o familiars, més enllà del lloc que ocupem en les relacions. Serà una millora temporal o serem capaços de sostenir-la en el temps?
  • Moltes de les persones ateses han tingut respostes resilients i de cura cap als altres, que ens han sorprès. Podria ser que la nostra mirada com a professionals afavoreix, entre d’altres, una dependència –o tant sols un acomodament– en les persones que atenem? Cal mantenir, per tant, una pràctica que promou la cura i l’autonomia i detecta i evita creuar la línia del paternalisme. Com cal també recordar, que aquell que ha estat cuidat, pot sortir endavant i cuidar d’un altre.

“Cal també recordar que aquell que ha estat cuidat, pot sortir endavant i cuidar d’un altre”

  • L’ obligació de passar del seguiment presencial al telefònic i/o virtual ha resultat ser un avantatge en alguns casos. Una bona part de les persones que atenem fins i tot s’ha sentit més acompanyada. Hauríem de considerar llavors, l’ús de les plataformes digitals a partir d’ara? Caldria discernir en quines situacions seria recomanable i en quines seria contraproduent, ja que facilita algunes tasques i trobades, però no substitueix el vincle que es genera presencialment. Caldrà recordar també que l’escletxa digital segueix sent un component clau en l’exclusió social, ben sigui per manca de recursos o per manca d’habilitats, i, on l’edat hi juga un factor decisiu.
  • El vincle, la comunicació (entre nosaltres i amb tots els agents implicats) i la comprensió de la salut com a concepte global han tornat a mostrar-se fonamentals per la nostra capacitat de reacció com a persones, professionals i societat. En els espais virtuals de trobada que hem mantingut durant tota aquesta etapa, les persones participants ens tornen a assenyalar que la resposta ha de ser personalitzada i multifactorial: xarxa comunitària, formar part de quelcom que tingui sentit per un mateix, tracte digne i bons tractaments.

“La qualitat de la cura diu molt de la qualitat moral i ètica d’una societat: és inherent a aquesta ètica donar raons per viure, per “perseverar en el ser”… Segurament no s’està bé al saber-se malalt i/o limitat en la funcionalitat desitjada, però la bona atenció ens fa sentir bé per com som tractats (més enllà del tracte), cuidats, coneguts i reconeguts com a persones dignes” (Begoña Román, La Ética del Cuidado. 2012)

L’actuació de cuidar per si sola –tal com ens suggereix la Begoña Román– resulta insuficient. Seguim llavors, amb la necessitat de mantenir un debat constant per trobar l’equilibri entre actuar i escoltar; entre protegir la vida (davant del virus i altres riscos) i posar en valor els drets personals de llibertat i dignitat; entre la comunitat que dóna i teixeix suports i el risc de patologitzar qualsevol malestar.

Acompanyem la transformació de les persones, sense renunciar al compromís de seguir millorant les polítiques socials del nostre entorn. No són conceptes dicotòmics, ni tenen una fórmula fixa que serveix per tots/es. Són elements que requereixen una cerca constant per un equilibri dinàmic, que posa la cura en el centre, ja què és en la cura on tenen inici –i radiquen– la vida i la civilització.

Enllaços d’interès:

T´ha semblat útil aquesta publicació?

Feu clic a una estrella per puntuar-la.

Nota mitjana 5 / 5. Nombre de vots: 3

Cap vot fins ara! Sigues el primer a valorar aquesta publicació.

Si heu trobat útil aquesta publicació ...

Comparteix a les xarxes socials

Lamentem que aquesta publicació no us sigui útil!

Millorem aquesta publicació!

Explica'ns com podem millorar aquesta publicació?

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.